CONFERÈNCIA Sr. FERRAN RUIZ
Aprendre i Viure en l’Era Digital
Ferran Ruiz, exalumne de l’escola que va deixar el centre fa 50 anys, es va presentar i es va mostrar orgullós de tenir entre el públic la seva filla i els seus néts, alumnes de Valldemia. Va començar la ponència afirmant que, amb 66 anys, ha pogut constatar que les dues darreres generacions hi ha hagut uns canvis extraordinaris.
En primer lloc, ha canviat el concepte d’escola. Per explicar aquesta idea, com en tota la ponència, es va ajudar d’imatges. Mentre que ell va anar a una escola “en blanc i negre”, en un moment en què no hi havia ni televisió, als anys 80 arriba ja l’escola “en color”. Va mostrar, aleshores, fotografies de centres educatius d’Oslo, Copenhaguen que presenten innovacions a l’aula respecte de l’escola convencional: més d’un professor per aula, ordinadors, alumnes treballant en els seus propis projectes, espais diferenciats, zona de soft sitting per a la lectura, etc. Va il·lustrar, doncs, que l’escola ha patit una gran transformació i que van emergir noves maneres de fer. Va recalcar, però, que aquestes iniciatives no tenien, de cap manera, caràcter general.
En segon lloc, va constatar també que en les dues darreres generacions (la de la seva fill i la dels seus néts) hi ha hagut també canvis importants de caire tecnològic. Amb una sèrie d’imatges, va mostrar les innovacions o aparells tecnològics que han marcat ambdues generacions. D’una banda, la generació de persones que ara tenen entre 30 i escaig i 50 i escaig anys, són la generació del radio casset; la màquina d’escriure; l’ordinador Apple II (1977), que anava amb floppy disks; el primer ordinador IBM PC (1981); l’Amstrad (1984); la impressora TOAM, que duia una carcassa per apaivagar el soroll que feia. També va recordar com als anys 80 havia comprat per a la família l’Enciclopèdia Britànica –aleshores caríssima i el súmmum del coneixement occidental– i com, el 2010, s’havia subscrit a la revista Time i havia obtingut aquesta mateixa enciclopèdia en DVD, de regal. Per a ell, aquest canvi representa una pèrdua del valor de la informació. Ruiz va acabar d’il·lustrar les innovacions tecnològiques d’aquesta primera generació amb la imatge d’un fax i la constatació de l’arribada d’internet i la world-wide web els anys 90. D’altra banda, la generació dels seus néts és la generació digital. Es tracta de la generació de Google; Wikipedia (2001); Facebook (2004); Twitter (2006); la consola Wii; l’Apple iPhone (2007); l’Apple iPad (2010); Whatapp (2010), etc. Va afirmar que, amb tots aquests canvis, ha nascut un nou aprenent. Els nens i nenes estan fent servir aquestes eines, amb la qual cosa, actualment, llegir i escriure ja no és el mateix. Cal aprendre a viure en el món digital.
Ruiz va continuar parlant de la importància de la tecnologia actualment. Va desenvolupar la idea que explorar, expressar i comunicar són part de la tecnologia i són activitats absolutament generals, que estan a l’ordre del dia. En primer lloc, la tecnologia serveix per explorar el món de la informació: vídeos, sons..., la informació en tots els seus formats. I els professionals ara també ho fan així. L’exploració també pot ser en entorns simulats, i aquí entraríem en el món del joc. En segon lloc, si explorar és mirar que hi ha a fora, expressar és treure el que tenim a dins. I ho podem fer amb imatges, amb frases, amb creacions multimèdia. El nostre treball intel·lectual s’expressa amb l’ordinador. Per tant, l’expressió acaba essent mediada per la tecnologia. I, en tercer lloc, les eines serveixen també per comunicar-se, com el WhatsApp. La idea bàsica és, doncs, que les tecnologies són eines de treball intel·lectual amb la informació, i l’escolarització ho ha de tenir en compte.
Segons Ruiz, hi ha instaurada ara una economia del coneixement. Fabricar un mòbil ara requereix molta més tecnologia, molt de més de coneixement, que crear un telèfon de sobretaula en el passat. I el mateix passa amb els vehicles: ara un cotxe té molt més coneixement acumulat que un Seat 600. S’està produint, doncs, una substitució del recurs treball pel recurs coneixement.
Actualment, la revolució tecnològica està afectant també el món del treball. La mà d’obra és substituïda per màquines per fer les feines rutinàries. El criteri és l’estalvi de diners. En són exemples les màquines de munyir i les noves línies de metro que funcionen sense conductor.
En definitiva, el món de la feina es pot classificar d’aquesta manera:
1. Feines cognitives rutinàries
2. Feines manuals no rutinàries, de tipus més artesà.
3. Feines manuals rutinàries.
4. Feines de pensament extern: un cirurgià, expert Youtuber (tenen molts coneixement d’un àmbit).
5. Feines de comunicació complexa: professor (saben moltes coses i són capaços de comunicar-les, de vendre-les).
Aquestes dues darreres feines són les que estan creixent, les que no estan desapareixent, i sovint s’espera que es combinin. S’espera que un neurocirurgià també es pugui explicar, pugui convèncer el pacient del que és millor per a ell.
A l’escola, calen coneixements i cal també dotar els alumnes de la capacitat d’explicar aquests coneixements. Aquesta és la destresa més valorada. L’escola ha de preparar l’alumne per a un món variat i complex. I l’escola té el repte de transformar l’aprenentatge. Per a això, segons ells, cal tenir presents tres diàlegs.
Diàleg 1. Entre professor i alumne.
Diàleg 2. Diàleg entre els alumnes (que col·laborin, que treballin en petit grup).
Diàleg 3. Autonomia dels alumnes (que tinguin moviment per treballar pel seu compte).
És fonamental que a l’escola hi hagi persones adultes compromeses amb una acció que la societat proposa per conduir el jovent cap a una finalitat, persones adultes pagades que estiguin al servei dels alumnes per tenir interaccions a diversos nivells. També és fonamental una altra activitat: aprendre a estar assegut, callat, escoltant els altres, etc. I també és fonamental que hagi espais perquè els alumnes puguin col·laborar entre ells i també espais perquè treballin pel seu compte.
Segons Ruiz, tot això requereix un organització molt complexa, però no és impossible. Cal que les escoles potenciïn que els alumnes adquireixin la capacitat d’aprendre i també el gust d’aprendre. El gust per aprendre ha d’orientar la renovació pedagògica.
